Dani Karavan és un artista universalment conegut per la seva dedicació a l'art i l'espai públic; Karavan és, de fet, un creador d'entorns la màxima preocupació dels quals versa al voltant de la necessitat d'establir un diàleg amb la naturalesa a fi de dotar de personalitat i vida pròpia cadascun dels espais sobre els quals treballa. La seva afiliació a una tendència artística concreta resulta enormement dificultosa i sembla més encertada la seva identificació com artista pluridisciplinal ( escultor, arquitecte, enginyer, dissenyador urbà…) que assimila indistintament diverses tendències artístiques del context contemporani, com el Land Art, l'art conceptual o el minimalismo.
D'origen jueu, Dani Karavan va néixer en 1930 en Tel Aviv ( antiga Jaffa), i va créixer al mateix ritme que la ciutat experimentava un període de moderna expansió i constants canvis, i on l'únic punt de referència estable era l'arquitectura i presència àrab.
El seu pare es va establir com arquitecte paisajista de la ciutat i va ser qui primer va introduir a Karavan en la pedra, els arbres i el treball amb la terra, propiciant una trobada amb el Land Art abans que aquest anés un fet.
A través del treball amb el seu pare, Karavan va aprendre i va desenvolupar el seu propi llenguatge i va perfeccionar el seu estil. Ell mateix sol dir sovint:
“Mai vaig haver d'adaptar-me a la naturalesa, era part de la meva infància”.
A partir d'aquesta frase no és molt costós comprendre una de les premisses bàsiques del pensament karavaniano, i és que un hauria d'adaptar-se primer al lloc abans d'iniciar qualsevol intenció d'intervenció. Però si el que pretenem és acostar-nos a la definició de la idiosincràsia d'aquest artista, la seva definició no pot limitar-se a la d'un home compromès amb la Mare Naturalesa.
El seu compromís va més enllà de l'utòpica fraternitat amb la terra, abastant un compromís obert amb l'home, que pertoca a la seva història i al seu esperit. En aquest moment entra en acció una faceta de karavan directament associada amb l'activisme polític.
Quan en 1940 es va fundar l'Estat d'Israel i va arribar la guerra, els principals esforços de Karavan es van centrar a utilitzar l'art en la seva dimensió política, i en aquest punt ho trobem dissenyant posters a favor de la pau amb els àrabs, del “pa i treball” per als immigrants, i contra la intolerància religiosa. A partir d'aquí queda clar que para Karravan, la funció de l'art era la d'integrar-se en la societat a manera de catarsi per la pau i l'harmonia.
El respecte i el simbolisme que concedeix a la vegetació, a la naturalesa en general, i el seu compromís definitiu i rotund per la pau, són dos aspectes que apareixen entrellaçats en les aportacions de Karavan, donant en definitiva les característiques específiques del seu art, el que queda palès, per exemple, en el seu Environment per la Pau, de la Bienal de Florència de 1976, on va escriure, pensant en l'olivera com símbol de la pau:
“Les oliveres haurien de ser les nostres verdaderes fronteres”
L'obra de Dani Karavan està repartida per tot el món; condecorat diverses vegades amb diferents creus de plata i or per la UNESCO, a Karavan se li atorga el Praemium Imperiale, (Màxim guardó que se li pot atribuir a un artista, equivalent al Premio Nobel de la Pau per a l'art).
Dani Karavan és un creador d'entorns la màxima preocupació dels quals versa al voltant de la necessitat d'establir un diàleg amb la naturalesa, abastant un compromís obert amb l'home, que pertoca a la seva història i al seu esperit.
No fa una lectura de l'ecologisme de cort fonamentalista, sinó una reflexió conjunta sobre el paisatge. La percepció del paisatge està condicionada per una percepció total sobre la vida.
Els llocs de Karavan són menjo museus a l'aire lliure on la circulació d'idees i de persones construïxen un tot que és cultura. El llenguatge de l'art supera la paraula dels llenguatges i dels pobles; neix de la diferència de les llengües. Els paisatges de Karavan entren en una antropologia de l'espai i requereix una interpretació històric-cultural.
Karavan construïx llocs sagrats, no per a habitar, sinó per a pensar i circular. Amb ell, el paisatge apareix com la creació d'un espai “espiritual”, “mental”, en lloc d'una simple descripció espacial.
Karavan crea un nou gènere artístic, únicament en espais públics, els seus “jardins” diuen “pinso després existeixo”. Utilitza elements de la naturalesa com el cactus, el taronger, la terra, el sol, el vent, les ones, etc... per a crear els seus espais però és l'olivera, símbol bíblic i símbol mediterrani de totes les cultures, de totes les religions i de tot el Mediterrani el qual més importància presa.
Karavan és conscient que l'art ha de formar part de la vida quotidiana de la nostra societat com un element que promou la pau i l'harmonia, sempre lligada a la naturalesa.
Utilitza les proporcions áureas com connexió amb el celestial, així en algunes de les seves obres utilitza 12 columnes que representen les 12 hores, els 12 mesos. Amiden dotze metres d'alt i 1.2 metres d'ample. De vegades les esquerdes marquen orientacions geogràfiques, altres vegades utilitza el meridià de Sant Petronio para generar llamps de llum, unes altres utilitza únicament múltiples d'un mateix nombre, en unes altres fins i tot, utilitza la dendrocronología, com medidor del pas del temps, de la història.
Com els jardins japonesos, cap de les obres de Karavan poden veure's d'una sola vegada, ni tan sols des d'una perspectiva aèria.
Karavan posa a l'espectador en contacte amb la naturalesa, produint un deliciós estat mental i conduint a l'experiència còsmica d'un jardí distant. La seva obra es dirigeix a tots aquells que senten el punxent desig de viure en harmonia universal amb els altres, signe d'un estat de gràcia, reflex de l'art de viure.
Però Karavan és totalment conscient de la transició que comporta el fet d'evolucionar cap a un llogaret global. L'obra de Karavan representa humilitat i coratge; i planteja un important desafiament als conflictes existents en el món d'avui.
En una època de conservadorisme galopante en l'escena política mundial, Karavan assenyala la ruta cap a altra perspectiva: la possibilitat d'esperança i compassió per a tots els quals, mancant de nom, constituïxen la base de la nostra història global.
Karavan busca l'harmonia per a palesar la crisi social.
En aquest moment entra en acció una faceta de Karavan directament associada amb l'activisme polític i el desenvolupament cultural. El respecte i el simbolisme que concedeix a la vegetació, a la naturalesa en general, i el seu compromís definitiu i rotund per la pau, són dos aspectes que apareixen entrellaçats en les aportacions de Karavan.
Les obres de Karavan tenen una particular expressió de tolerància i modèstia; que convida a qui les utilitza a romandre en silenci, més que intimidat. La seva obra mai perd la seva sensualitat; és més, convida a qui l'observa a ser inevitablement curiós.
L'espai de les obres de Karavan no està regit per la geometria sinó per la significació. Genera espais d'un sentit congregador, de comunicació per als ciutadans, alhora que memòria de la seva història.