En la concepció poètica, que construïx una unitat singular com expressió d'una multiplicitat de catàstrofes en cadena, es troba en germen el que posteriorment serà, per a Benjamí, el caràcter *monadológico (expressió del *macrocosmos i el *microcosmos) que arriba a la representació *alegórica del drama barroc com imatge (idea) del món.
Benjamí va comprendre que només en l'art i no en la ciència es podia fer referència a la totalitat des de la singularitat.
Però en el panteisme hem trobat l'ànima comuna de totes les particularitats, de tot el que es troba aïllat. Bé podríem renunciar a totes les fins superiors i divins, doncs el món, mentre que unitat de tot el múltiple, constituïx la gran fi, la fi de tots les fins.
Del *monismo com síntesis de tota aquesta qüestió, ni una paraula. Malgrat que tota la força viva de la tècnica ens ha donat l'orgull del saber al mateix temps que no poc respecte per tot allò que és reconegut com l'imponent univers; malgrat tot aquest saber (no és cert?) no hi ha cap gènere animal tan profundament admirador *dela vida més petita com nosaltres. I el que els filòsofs, des dels primer jònics fins a *Spinoza, i els poetes, fins al *spinozista *Goethe, han vivificat, tot aquest sentiment diví de la naturalesa s'ha convertit en patrimoni nostre.
Podem veure en el panteisme el moment més elevat i madur de la felicitat, però no posseirà mai les forces necessàries per a la configuració de la vida moral. No cal riure ni plorar davant el món: cal entendre'l. En aquesta formula *spinoziana ve a tancar-se el panteisme..
El nom humà s'aproxima al verb diví, el que fa que l'home sigui *concreador, i que completi la creació de Déu. Només l'home nomena a les coses, i només ell no va ser nomenat per Déu al ser creat.
Entre moltes altres qüestions desperta igualment un gran interès el seu defensa de la pràctica del diàleg no només com el mètode més idoni per a l'ensenyament, sinó com l'estructura formal més adequada per a l'exposició del pensament.
Benjamí converteix el diàleg en una eina crítica que propicia el *descuerdo, sembra el dubte i fomenta el silenci;
En un dels seus assajos sosté que el sentit de les paraules de qui parla ho confereix el silenci de qui escolta
La *fugacidad de la conversa és el testimoniatge d'un present condemnat a ser eternament passat i expressa, des de l'esfera del llenguatge, la caducitat de la vida, condemnada a la mort